Des de la meva humil opinió: Anàlisi de l’actualitat política.
Article d’opinió de l'Alexandra Moreno Pardo, Primera Secretària de la JSC Vallès Occidental.
Vivim un moment convuls on les postures progressistes es presenten desdibuixades, on la ciutadania no pot acabar de veure clar quin instrument té a l’abast per poder fer valdre els seus drets, per poder incidir realment en la presa de decisions.
Davant l’ ineficàcia dels poders públics i l’empitjorament de la qualitat de vida de la gent del carrer, sembla ser que ha calat el discurs de l’intolerància, de la por al diferent, de l’animadversió als “altres”.
Els qui controlen el gruix dels mitjans de comunicació, és a dir els que tenen recursos econòmics per fer-ho, estan aconseguint instaurar de forma generalitzada la idea de que la solució passa forçosament per l’exclusió d’un grup per l’existència d’un altre. I tampoc és diferent en el cas d’Espanya i Catalunya on comencen a imposar-se sense complexes les tesis de separadors i separatistes.
Davant l’aparició de problemes econòmics, sembla que l’únic remei plausible sigui excloure a l’immigrant del dret a la sanitat perquè no paga impostos, dificultar l’accés de l’aturat a prestacions per a que es vegi obligat a buscar feina, impedir al jove de família treballadora l’accés a l’educació de qualitat perquè l’Administració, en moments complicats, ha de fer prevaldre l’austeritat o per citar un últim exemple de plena actualitat sobre el que de seguida aprofundiré, separar Catalunya d’Espanya, d’una banda argumentant que l’Estat ens roba i de l’altre que els catalans no només som malgastadors sinó també insolidaris. Resumint, que la solució és que l’immigrant, l’aturat, el jove de recursos limitats, el català o el madrileny, en definitiva, “l’altre” del qual abans parlàvem, ha de ser desplaçat per tal de garantir el bé comú.
Arribats a aquest punt m’agradaria dir: Prou de manipular la ciutadania forçant la confrontació. No és un partit de futbol el que està en joc, sinó la possibilitat de que tothom tingui opció de portar a terme el seu projecte de vida. La gran causa de la problemàtica de la gent del carrer no resideix en el model d’Estat (amb això no vull dir que no sigui important) o en que no hi hagin recursos per a tothom, sinó en el model Social que aquells que es troben en el poder estan implementant. No es pot deixar passar per alt que nacionalistes espanyols i catalans han reduït l’escenari del debat polític a la definició de fronteres, sobretot, per tal d’obviar la discussió sobre la pèrdua de drets socials que la població està patint en els últims temps.
La societat catalana a dia d’avui necessita una alternativa creïble per la que poder lluitar i esperançar-se. Per això des de la meva humil opinió crec imprescindible l’existència d’un projecte socialista que digui alt i clar que està a favor del dret a l’autodeterminació de tots els pobles, que no està a favor de l’ independència, és a dir que no defensa la secessió de Catalunya i per últim i més important, que la seva prioritat és la de treballar per garantir els drets socials de la ciutadania.
I és que des de la visió fraternal i de progrés definitòria de l’esquerra, del federalisme i de l’internacionalisme, no és possible oposar-se al dret a decidir de la població, així com tampoc és possible tenir com a eix vertebrador d’acció l’enaltiment de la nació, com propugna l’independentisme, quan l’objectiu que es persegueix és l’equitat entre éssers humans.
En aquest sentint és convenient tenir present que el catalanisme polític, és a dir la defensa d’una idiosincràsia pròpia, així com d’un autogovern fort per tal d’apropar l’admistració al ciutadà, no es contraposa, vers al contrari, a l’ideari socialdemòcrata, que persegueix la igualtat d’oportunitats entre individus. Mentre que no es pot dir el mateix del nacionalisme, del tipus que sigui, que estableix a la nació com a base del desenvolupament de la humanitat.
Per últim, i entrant en la qüestió que he dit que ha de ser prioritària, en un moment de grans dificultats per a la població on l’Estat del Benestar està sent desmantellat, el Partit Socialista ha d’aconseguir, en coherència amb el motiu de la seva creació, convertir-se en l’abanderat de la justícia social, i ha de fer-ho no només per interès electoral propi, sinó perquè en cas contrari socialment serà imperdonable tenint en compte que ningú més tindrà capacitat i voluntat per fer-ho.
Davant l’ ineficàcia dels poders públics i l’empitjorament de la qualitat de vida de la gent del carrer, sembla ser que ha calat el discurs de l’intolerància, de la por al diferent, de l’animadversió als “altres”.
Els qui controlen el gruix dels mitjans de comunicació, és a dir els que tenen recursos econòmics per fer-ho, estan aconseguint instaurar de forma generalitzada la idea de que la solució passa forçosament per l’exclusió d’un grup per l’existència d’un altre. I tampoc és diferent en el cas d’Espanya i Catalunya on comencen a imposar-se sense complexes les tesis de separadors i separatistes.
Davant l’aparició de problemes econòmics, sembla que l’únic remei plausible sigui excloure a l’immigrant del dret a la sanitat perquè no paga impostos, dificultar l’accés de l’aturat a prestacions per a que es vegi obligat a buscar feina, impedir al jove de família treballadora l’accés a l’educació de qualitat perquè l’Administració, en moments complicats, ha de fer prevaldre l’austeritat o per citar un últim exemple de plena actualitat sobre el que de seguida aprofundiré, separar Catalunya d’Espanya, d’una banda argumentant que l’Estat ens roba i de l’altre que els catalans no només som malgastadors sinó també insolidaris. Resumint, que la solució és que l’immigrant, l’aturat, el jove de recursos limitats, el català o el madrileny, en definitiva, “l’altre” del qual abans parlàvem, ha de ser desplaçat per tal de garantir el bé comú.
Arribats a aquest punt m’agradaria dir: Prou de manipular la ciutadania forçant la confrontació. No és un partit de futbol el que està en joc, sinó la possibilitat de que tothom tingui opció de portar a terme el seu projecte de vida. La gran causa de la problemàtica de la gent del carrer no resideix en el model d’Estat (amb això no vull dir que no sigui important) o en que no hi hagin recursos per a tothom, sinó en el model Social que aquells que es troben en el poder estan implementant. No es pot deixar passar per alt que nacionalistes espanyols i catalans han reduït l’escenari del debat polític a la definició de fronteres, sobretot, per tal d’obviar la discussió sobre la pèrdua de drets socials que la població està patint en els últims temps.
La societat catalana a dia d’avui necessita una alternativa creïble per la que poder lluitar i esperançar-se. Per això des de la meva humil opinió crec imprescindible l’existència d’un projecte socialista que digui alt i clar que està a favor del dret a l’autodeterminació de tots els pobles, que no està a favor de l’ independència, és a dir que no defensa la secessió de Catalunya i per últim i més important, que la seva prioritat és la de treballar per garantir els drets socials de la ciutadania.
I és que des de la visió fraternal i de progrés definitòria de l’esquerra, del federalisme i de l’internacionalisme, no és possible oposar-se al dret a decidir de la població, així com tampoc és possible tenir com a eix vertebrador d’acció l’enaltiment de la nació, com propugna l’independentisme, quan l’objectiu que es persegueix és l’equitat entre éssers humans.
En aquest sentint és convenient tenir present que el catalanisme polític, és a dir la defensa d’una idiosincràsia pròpia, així com d’un autogovern fort per tal d’apropar l’admistració al ciutadà, no es contraposa, vers al contrari, a l’ideari socialdemòcrata, que persegueix la igualtat d’oportunitats entre individus. Mentre que no es pot dir el mateix del nacionalisme, del tipus que sigui, que estableix a la nació com a base del desenvolupament de la humanitat.
Per últim, i entrant en la qüestió que he dit que ha de ser prioritària, en un moment de grans dificultats per a la població on l’Estat del Benestar està sent desmantellat, el Partit Socialista ha d’aconseguir, en coherència amb el motiu de la seva creació, convertir-se en l’abanderat de la justícia social, i ha de fer-ho no només per interès electoral propi, sinó perquè en cas contrari socialment serà imperdonable tenint en compte que ningú més tindrà capacitat i voluntat per fer-ho.
1 comentario:
HOLA PAQUITA: MIS DESEOS DE UNA NAVIDAD LLENA DE ILUSIONES Y LOGROS EN EL ÁRBOL DE LA VIDA.-
CON CARIÑO
Publicar un comentario